Estats Units

Nova York

Els últims dies del setembre de 1947, arriba a la gran ciutat nord-americana. La grandiositat que es respira en tot l’impressiona força, però això no és obstacle perquè en pocs dies ja s’hi mogui com si fos a Barcelona.

Es troba amb l’amic Carles Sentís. D’una manera accidental fa coneixença amb Josep Pijoan, l’historiador d’art. Sovint passen hores junts. Sobretot els dissabtes o diumenges. Pijoan li presenta un dels antiquaris més importants de la ciutat el qual s’interessa molt per l’obra de l’escultor. Voldria fer una exposició de dibuixos (Cañas en portava uns quants a la cartera) i fotografies d’escultures. Més endavant, li diu, és qüestió de pensar a fer-ne una altra amb escultures. Cañas, però, és allí de pas, no vol que es faci soroll.
        
Està pendent que es decideixi la destinació del gran relleu que és a la duana del port de Nova York esperant que s’arreglin els permisos i la resta de protocols (hi havia problemes de tipus polític per deixar entrar aquella obra i acceptar-la) i es decideixi a quin lloc de Califòrnia l’han d’enviar.

           
Cañas al Bronx Park de Nova York
L’espera es va allargant. Massa temps sense fer res, massa hores vagaroses. Dóna el seu clàssic cop de peu a terra i decideix que ha de treballar. Se’n va de bon matí al Bronx Park i dibuixa les meravelloses bèsties que hi ha. És una delícia, alguns dies s’hi queda fins al tard, la gent ja ha marxat i li encenen els llums perquè pugui treballar. Va col·leccionant una gran quantitat de dibuixos. La direcció del parc li ofereix un taller perquè s’hi quedi a fer escultures d’animals. No, se n’ha d’anar i no sap quan podrà tornar. Ell no era a Nova York per fer-s’hi un lloc, hi estava de pas per col·locar el monument. Després ja veuríem…
            
El que es feia amb l’art a Nova York enutjava molt Cañas quan veia les exposicions. Estava d’acord amb Pijoan, que es barallava molt, i molt sovint, amb tothom. Això el portà a escriure molts dels pensaments que, anys més tard, es convertirien o formaries part d’un llibre satíric de denúncia i que en Cañas diu que li va saber molt de greu haver hagut d’escriure, però “els trencaments de que són víctimes les arts m’han obligat a dir el que pensava. No podia deixar de fer-ho”.
       
Dibuix d'óssos polars
Continua anant al Bronx Park. Un americà té grans projectes, un llibre per començar, per a l’obra en dibuixos i pintures que s’està realitzant. Si més no, ja té obra feta a Amèrica del Nord i amb elements del país. La situació d’interinitat en què es troba i que tant l’incomoda ha fet que no volgués marxar d’allí amb la maleta buida.
            
Passa un parell de dies a la capital del país. A l’ambaixada d’Espanya el reben molt bé. S’hi troba, com ja havíem dit anteriorment, amb el senyor Baraibar, que insisteix perquè es quedi a Washington a treballar. Per fi una data, el dia 17 de desembre el relleu de pedra sortirà de Nova York cap a San Francisco per mar. Cañas farà el viatge amb tren uns quants dies després. Allí es determinarà el lloc on emplaçar el monument.

Califòrnia





Amb la Union Pacific, “el tren de les pel·lícules de l’Oeste”, com diu ell, travessa el país de banda a banda coneixent forces indrets. A San Francisco, on arribà la vigília de Nadal, l’esperava el cònsol senyor Francisco Amat el qual es portà meravellosament amb ell. Era descendent directe del virrei Amat.
            
Va a Santa Barbara per donar un cop d’ull al lloc on sembla que han triat per al monument. És un lloc preciós. Esperant que els franciscans es decideixin, es posa a treballar. Fa un bust a la senyoreta Lymann, no deixa de ser un repte.


Cañas entre diferents personalitats
californianes caricaturitzades a la revista
"Opera and Concert", Califòrnia, 1948
Aquella fesonomia era del tot diferent a les formes alegres, sensuals i exultants dels rostres mediterranis. Es trobava davant de la bellesa serena, quasi altiva d’un rostre marcadament nòrdic. Copsant l’esperit aconsegueix retratar la joventut i la vitalitat d’aquella bellesa seriosa. El retrat d’una de les “flors” aristocràtiques de Califòrnia i les ganes de treballar acumulades fan que s’obri una gran portalada per a ell. Molt de pressa es desperta l’interès per l’obra de l’escultor que cada dia es més popular. És invitat nombroses vegades a dinars, sopars, concerts i tota mena de recepcions. Se li fan homenatges. Es veu obligat a dur una vida social força intensa i, fidel a les seves conviccions estètiques, no deixa d’insistir en que l’àrt que els els donen i els volen fer acceptar no és tal. S’ha de fer sincer i buscar “la veritat”. 


Cada vegada és més freqüent veure el seu nom a la premsa.



            
Bietry Salinger, escriptora d’art que dedicà a Cañas diversos escrits a la revista Opera and Concert de San Francisco, li presenta a l’hotel Palace el germà d’Isadora Duncan, la gran ballarina. Era un  personatge molt curiós que es passejava vestit de grec envoltat de gent no menys original.

Festa organitzada per la Carmel Art Association
en honor de Cañas. Maig de 1948
Aquesta crítica deia de Cañas després d’haver vist els seus dibuixos del Bronk Park: “unono necesita hablar español para entender a Cañas. Posee la atracción que emana de un hombre en contacto con la naturaleza, en contacto con la gente, en contacto con la tierra. Nos inclinamos sobre sus dibujos y miramos en su rostro mientras habla en su propia lengua, sin que necesitemos comprender sus palabras, pues en el papel de esos dibujos, como en su escultura, hay una llave de paso universal… arte sin “A” mayúscula.”

            
Ja té un lloc en aquella comunitat i se’l considera una gran personalitat. Li plouen els encàrrecs però no es pot lligar, no pot fer arrels a causa de la seva interinitat, no sap què passarà.
            
Des de San Francisco s’ha de traslladar a Monterrey. Han decidit que el monument s’instal·li a la Missió de Sant Carles Borromeu a Carmel.
                      
A la fi del maig de 1948 s’inaugura el monument, va fer un xàfec terrible. Ara comença la seva vida, la de veritat, aquell relleu que tants pessars, sacrificis i esperes li ha costat. Qui havia de dir que una obra nascuda en l’infortuni seria la raó de poder gaudir d’un reconeixement tan gran en un país com aquell i també el mitjà que el portaría fins a Mèxic…

Carles Sentís n’ha fet un ampli reportatge per enviar a Barcelona.
            
El nom de Josep Cañas apareix amb lletres cada vegada més grans als diaris i a les revistes. Hi ha grans projectes per a ell però té ganes de tornar a casa. Ja ha complert la missió que el dugué a Amèrica del Nord. Pensa que ho pot fer sortint per Mèxic, hi té molts amics i vol conèixer una mica el país i la seva civilització. Pijoan li ha escrit moltes vegades que si pot no s’ho deixi perdre. Es qüestió d’arreglar papers.

            
A carmel va trobar grans amics, el van visitar el president i els membres de la Carmel Art Assotiation i li van dir que volien fer-li un homenatge, ja que no podia exposar les seves escultures, i amb les fotografies que tenia de les obres i els dibuixos del Bronx Park li van organitzar una exposició. És un dels records més entranyables que té de la seva estada allí. Amb Henry Dawni al davant, li demanen que es quedi amb ells, entre tot poden el necesari per construir-li un taller. Terreny, totxos, fustes, ciment… Es un lloc meravellós, una comunitat d’artistes que li vol fer un espai per a ell i la seva obra. Hi podria treballar molt i a guist, però necessita marxar…
           
El cònsol d’Espanya a Califòrnia el crida perquè un grup de californians tenen interès que els faci una estatu eqüestre de Gaspar de Portolà. No, se n’ha d’anar.

El volen fer director de les escoles Serra Crespí, centre d’art de Califòrnia… no i no.

L’amic Bertran fa les gestions des de Mèxic i el cònsol d’aquell país, a qui va conèixer a San Francisco en el banquet d’homenatge que li van fer, l’avisa que passi pel consolat perquè hi ha els documents al seu nom per anar a Mèxic. Al consolat es troba Alfons de Hohenlohe a qui no havia vist des de Nova York. Li diu que ell també va cap a Mèxic i acaba oferint-li una casa a la ciutat de Mèxic perquè s’hi instal·li.

Ja té a punt el camí de tornada a casa. Té ganes de veure els vells, la germana i la Ramona, la bona Ramona que s’ha quedat a Barcelona i en la qual pensa constantment…

De San Francisco va a los Angeles, visita Hollywood i amb tren es dirigeix cap a Amèrica Central. 




Amb l'amic Henry Downie, restaurador de les missions a Califòrnia.