País Basc

A la tardor de 1942 Cañas viatja a Zumaia on es troba el gran pintor Zuloaga, amb la intenció de fer-li un retrat en escultura. Va a l’estudi del pintor, tenen llargues converses, a “don” Ignacio l’enutja el pensar que ha de posar un dia i altre. Cañas el va observant. Hi ha moments que ja es veu agafant la maleta i tornant cap a Barcelona.

Per fin comença l’escultura, s’ho portava tot preparat i amb dues sessions enllesteix l’obra. Zuloaga, sorprés, li digués: “Sólo había una persona que  podía hacer esto y éste era Rodin. Me ha metido en el barro, nada, que estoy ahí dentro!”.

Es va endur una gran sorpresa amb l’escultor català a qui en un altre moment li comentava: “Ha nacido demasiado tarde, usted no es de esta época, es de la nuestra, ahora todo son dificultades, va a sufrir mucho...” i en acomiadar-lo a la porta de casa seva l’encotçratjava a seguir endavant sense torçar el camí; “Tú te haces una pared a tu derecha y otra a tu izquierda, deja el lugar justo para pasar. No escuches a nadie, no hagas caso de nadie, tú tienes que hacer tu obra”.



La seva curta però intensa relació va marcar a Cañas, prova d'això són les cartes que es van intercanviar... i el fet que aquesta escultura presideix el museu dedicat al pintor basc a Zumaia.









Finalitzada la seva llarga estada a Mèxic, va tornar a terres basques l'any 1957 acompanyat per la Ramona. Va realitzar nombrosos dibuixos i escultures tot plasmant la vida quotidiana dels pescadors de Bermeo i dels camperols d'Amorebieta.


Memòries del País Basc (Guernica)

Guernica fou un dels llocs, que jo recordi, que m'ha fet sentir més emoció en arribar-hi. Ha entrat en la Història pel costat tràgic, com els ha passat a tants altres pobles de la Terra. Els estralls de la guerra, com a element destructor, se'ns presenten absoluts, terrorífics, tot i que les restauracions es devien fer a corre-cuita per cobrir vergonyes.

Sentia deler per arribar al santuari de les llibertats basques, i un formigueig em resseguia el cos en trobar-me enfront de l'arbre sagrat -tronc posat avui sota l'aixopluc d'un templet obert. Em rememorà la Pallas Atenea, fragment de fusta, primogènia mostra sagrada per als atenencs.

El vaig tocar. I aquest acte es produí com es produeixen les expansions directes espontànies: amb el tacte, el contacte físic amb allò que no saps perquè t'atrau, i és com si per la punta dels dits passés a l'objecte l'emoció acumulada en els teus dintres. Quants milers d'éssers deuen haver descarregaten el tronc sagrat els seus més íntims desconhorts i també una esgarrifança.

Josep Cañas, juliol 1957





Memòries del País Basc (Amorebieta)

En un extrem del camp de justes s'hi veuen dos bous enormes, junyits, amb uns tirants lligats a un ganxo encastat a una rocaquadrada que té una nansa de ferro banda i banda, a la qual s'aferren dos homes per ajudar els bous a arrossegar la grossa pedra, damunt de la qual hi han posat uns sacs de terra per completar el pes.

Amb un senyal i uns crits, ajudats d'un burxar les bèsties, s'engega la cursa atiada amb grunys dels homes abraonats a la roca, i els botxins burxaires atordeixen amb un bram poc humà. Em xocà un individu, que primer vaig creare que tenia la missió d'espantar les mosques, però no era això.

Armat d'un aparell semblant als que s'usen per caçar papallones, estava atent per si les bèsties s'escagarrinaven, i ell, amatent, col.locava l'estranya cullera al lloc de sortida dels excrements que anaven omplint l'artefacte, ja que aquelles pobres bèsties les preparaven abans amb racions de vinassa i faves, que destaroten el ventrell. Una de tantes varietats de "dopatge".

Josep Cañas, juliol 1957