Pregó fet pel fill il·lustre de Banyeres, en Josep Cañas, amb motiu de la Festa Major del 1992
Em falta la trompeta. Dic això perquè recordo aquells pregons que feia l’agutzil, i s’encetaven amb un toc de trompeta. Però engegarem com sigui. Això sí, amb les paraules de ritual com s’estilava en els pregons, i aquí va el nostre:
«Es fa saber» que on ens trobem és el poble de Banyeres, que no limita en
lloc per trobar-se al centre del Penedès. I així com en els altres pobles que ens circumden han crescut al recer de properes muntanyes, Banyeres, obert a tots els vents, és l’eix d’aquesta gran roda. I com totes les rodes té un botó. És el mamellot, que del seu mugró en diem la Torre, avui imatge de queixal corcat, que aguanta estoic vendavals furients i tempestes, des de fa alguns segles.
I avui que s’aixequen alteroses torres de comunicació per tot, aquí en tenim una que fa centúries que vigila. La nostra és una de les moltes torres de comunicacions aixecades per tot el Penedès, perfectes pel que fa a ubicació, que amb una torxa encesa movent-la al cim, es comunicaven ordres i senyals amb uns codis tan vells com I’home.
Conservem el símbol d’aquella xarxa de comunicacions i prego que es cridi un barber per esquilar la frondosa cabellera que cobreix la nostra torre vigia, i no a cobrim con si fos vergonya posseir-la.
I bé, crec que ja toca parlar de la Festa Major, motiu principal de la nostra reunió aquí. Són massa importants per deixar-les passar de llarg. Per algun motiu en diuen pomposament Majors, com se’n diu Majorca de la major de les illes Balears i Menorca a la que no ho és tant.
Com hi ha més amunt als espais siderais, I’Ossa Major i I’Ossa Menor, que és com dir el carro gros i el de joguina.
La Festa Major acostuma a promoure un enrenou general en les cases i en les persones. Abocar-ho tot pel broc gros, viure intensament uns dies, provar la resistència dels estómacs, no gaire acostumats a fer treballs intensius. Allargar més el braç que la màniga i després ja ho veurem.
Sí, ja ho sabem. Netejar les butxaques per si hi queden engrunes, aprofitar deixalles i per aquests motius i altres, I’últim dia s’acostumava a baixar a Calafell o Coma-ruga, organitzant-se caravanes de carros i en arribar a la platja deserta encara, es colaven els carruatges vora l’aigua perquè les dones es poguessin treure la roba i posar-se’n molta més per a banyar-se... Dir «banyar-se» potser és exagerat, perquè en general es tractava d’una remullada i d’uns xiscles per amenitzar l’acte i tururut...
Es tractava de passar bugada de suors acumulades i rentar pecats, que aquestes solemnitats acostumen a deixar ressaca. I donen per a tot, uns s’alien amb els àngels i altres acaben endemoniats, que en la vinya del Senyor s’hi cull de tot.
La humanitat sempre troba ocasió per celebrar coses i busca la col·laboració dels experts a organitzar banquets, per estalviar-se maldecaps i sobretot certs preparatius no gens agradables si pensem que no es tracta de fer una matança de cols, enciams i altres productes del regne vegetal, sempre hi ha unes víctimes del regne animal que paguen la seva bona fe d’imaginar-se eis homes tan generosos, que eis engreixen i cuiden per pura simpatia i veritable amor. Pobrets innocentons!
En el cas de la Festa Major el negoci d’acontentar els estòmacs exigents no va a càrrec d’organitzacions d’experts en culinària i derivats, sinó que en general són les mestresses de casa qui carreguen amb I’obligació que la manjuca no falli ni en quantitat ni en qualitat.
L’ofici de botxí no té pas nom femení i en canvi és a les dones que se’ls assigna el deure d’immolar uns màrtirs de la Festa, essent la seva única culpa posseir unes carns apetitoses.
Les escenes en els llocs destinats a les matances dels innocentons animalets, avui deuen ser les mateixes de la meva infància.
Jo he vist els gats i els gossos anar d’aquí allà frisosos, borratxos d’olorar tanta sang encara calenta com també recordo una esplèndida oca, amb el cap escapçat corrent i topant com la vaca cega del poema maragallià.
I les dones i les criatures enfeinades a arrencar les plomes de les víctimes fins deixar-les despullades d’aquells vestits que enjoiaven els galliners. I confonent-se entre els cadàvers aquell gall arrogant i prepotent, que passejava victoriós pel seu harem. I aquells cants anunciadors del nou dia? Tot havia emmudit i tot s’imaginava. I a l’hora de la destrossa, només compten les parts seleccionades pels paladars més fins. La resta «calderilla» i «farda» per omplir.
I prou! Acabem la lletania amb regust necrològic, no fos que us vingués un atac de remordiment i avui us neguéssiu a tastar un pessic de la bestiola sacrificada i moguts per un sentiment de pietat, apartéssiu de la vista el plat suculent de rostit, que la vostra abnegada muller us oferia i li demanéssiu per favor una sopeta de farigola i res més... Res més.
Però heu pensat en la reacció de les vostres dones, que incansables no han parat de remenar (no sigueu mal pensats) remenar una cassola ara una altra, tastant d’aquí, afegint allí un polset de gràcia, fregint, bullint i rostint? Només trobarien una excusa per tocar el cor als convidats i a les dones ferides en el més íntim per un refús inesperat. Fer una vaga de fam. Per raons socials, perquè trontolli el govern, perqué... No ho sé.
Peró anirien equivocats si pensessin que les tan sacrificades dones s’avindrien a acceptar una vaga de fam tan inoportuna. Amb un rampell d’ira, serien capaces de carregar-se les cassoles, olles i tots els utensilis de cuina plens de saboroses pitances, i afilerades, dirigir-se a la carretera per oferir fricandó, vedella amb pèsols, rostit i tota l’abundància de requisits preparats per a la diada als forasters i a tots els qui trobessin ansiosos de treure el ventre de pena i aprofitar una ocasió, no presentada en safata però sí amb els estris de cuinar.
Si em voleu creure, jo esperaria fer aquesta vaga quan no quedi res per a rosegar i s’ha de buscar el bicarbonat per als estómacs una mica avariats de tant treballar aquests dies i obligar-lo a fer hores extraordinàries.
Ja es diu que no sols de pa viu I’home i la música seguia en importància a la menjuca. Les matinades tocades per les gralles eren els primers espinguets que esclataven amb les avançades llums d’un dia encara verge. Jo les havia escoltat des del llit i era com si tremolessin angelets entremaliats.
Les delicioses matinades eren la proclama i anunci de les Festes i la tonada tenia una lletra molt simple però categòrica que intentaré cantar a la meva manera. Fixeu-vos que I’obsessió per la pitança i en particular per la carn, ja marcava el pensament comú.
Les gralles deien: «No en volem més de bacallà... de bacallà... de bacallà. No en volem més de bacallà...» I el timbal responia: «Carn... Carn... Carn...»
Com veieu la carn domina, i parlem de la morta! perquè la viva anava pel seu compte. El mateix que avui, naturalment. Falta donar unes pinzellades a les ballarugues. Elles són un element primordial, sobretot per als joves, perquè resulten batalles entre els dos sexes per guanyar algun cor desocupat o ja encetat en lluites començades en Festes Majors anteriors. Doncs bé.
Demá a la tarda arribaven els joves dels pobles veïns i de més enllà. Molts venien muntats en silencioses bicicletes. Actualment vindran en motos sorolloses.
I els músics? Actualment s’han afegit nous sistemes per amenitzar la ballaruga. Com sabeu, existeix la bateria de muntanya -els canons de guerra-, la bateria de cuina i en els conjunts musicals s’afegeix la bateria per excel·lència. I qui té al seu càrrec aquest important afegit, se’l veu allà al fons, dedicat a apallissar els pobres instruments de percussió amb un furor, amb un arravatament que et fa pànic enemistar-te amb un que maneja el bastó amb tanta destresa i amb tanta passió.
En certs conjunts, potser el sentit musical escasseja, però el supleix un ritme integral persuassiu que hi és a carretades. Es balla amb un ritme de tam-tam. Et crida l’atenció que els únics que no paren de ballar, contorsionar-se i moure’s d’un costat a l’altre de l’escenari són els músics, acostumats com estàvem a què moguessin els dits per tocar solament. Arribes a pensar que potser es mostren activistes per animar els balladors i els que es mouen com si tinguessin una nosa que procuren treure’s de sobre.
I no atines qui és parella de qui i amb el jo avanço i tu recules es produeix un va i ve reiterat com si un ressort els privés d’ajuntar-se d’una vegada i aparellarse, que de parelles desunides el món n’és ple.
He complert de sobres els 87 anys i escric aquests papers amb la mateixa il·lusió de quan érem joves i anàvem a la Font Gran o al Pujolet a salmodiar cançons les nits tebiones, que aprofitàvem fins a l’albada que s’obria com una glòria allà a I’Orient.
Avui sembla que ja no es canta per cantar i són molts qui es cobren els badalls i estornuts més o menys passables. Peró no tot está perdut, mentre s’ajuntin homes i dones per formar una coral i cantar sense esperar un guany que no sigui moral o el goig de cantar per cantar, potser la gimnàstica més benigna per l’esperit que existeix. Pel cos ja n’hi ha
d’altra.
El primer acte transcendent de la Festa Major era I’Ofici Solemne, celebrat amb una litúrgia sumptuosa. L’orquestra filarmònica, junt amb els cantaires convertien el temple en una gran caixa de música. I els «amens», llargs com estels amb cua, et gronxaven l’alè i el «sum sum corda» o «Amunt els cors» m’excitava tant, que després a casa els cantava tot sol.
Després venia el concert del migdia i la música com a llenguatge universal, es feia entenedora per a tots. I així com el perfum de la flor tant agrada a I’ignorant com al lletrat, aquella plugeta musical els humitejava els ulls i us asseguro que havia vist ploriquejar algun honorable pagès guanyat per la màgia de la música.
La música, tot l’art, transcendeix més enllà d’uns grupets que se’n diuen selectes i s’expandeix fins arribar a on bategui un cor per apartat que es trobi.
I ara obrim els cors a la Festa Major i oblidem-nos d’un mal pensament: allò de la vaga de fam. Prou la practiquen contra la seva voluntat milers de persones.
Bona Festa Major !!!
Josep Cañas
10 de juliol de 1992